Recentment, un antic amic va crear un nou grup al Facebook. Es tractava d’un grup de reencontre entre adol•lescents que vàrem passar un dels més meravellosos mesos d’agost de les nostres vides. Supose que molts de vosaltres haureu tingut l’oportunitat d’acudir a cursos d’estiu a l’extranger i que el que us conte no resulta nou. Mirat així, segurament no siga res especial, pero pot ser, que us desperte records que creieu tenir oblidats.
Per aquella època(estiu del 96) l’IVAJ concedia (crec que encara ho fa) unes beques per a estudiants de FP o BUP per a que viatjaren a l’extranger, coneixeren altra cultura i aprengueren un idioma.
Recorde, que quan em va ser concedida la beca, una barreja de sentiments d’emoció i dubtes em van recórrer. Encara que havia passat temps fora de casa, a campaments i excursions amb amics, mai ho havia fet per un periode tan llarg (ja veus, quatre setmanes) i tampoc a un país extranger. Em preocupava en certa manera no adaptar-me, no congeniar amb la gent o que la família d’acollida fóra un autèntic desastre (circulen tantes llegendes urbanes sobre el tema…). I m’agobiava més el que em poguera trobar amb un grup de hooligans armats amb pals de beisbol o de golf i que em foteren una pallisa i em deixaren paralític (també circulen moltes llegendes urbanes respecte a açò…). Per altra banda m’encantava disposar de la possibilitat de gaudir de certa independència, de millorar el meu anglés, de conéixer gent i, en definitva (i açò era un fet, no una llegenda urbana) de passar-m’ho de puta mare…Ara més seriosament, m’agrada pensar que certes coses que he fet a la meua vida, fins i tot que faig ara mateix, com escriure en aquest blog, tenen a veure amb aconteixements vitals completament arbitraris com per exemple no haver anat a Edimburg i sí a Chester.
Recorde quan vàrem aterrar a Manchester i agafàrem el bus que ens portaria a Chester (a meitat camí entre Manchester i Liverpool). Recorde que quan vàrem arribar ens van assignar les famílies i a mí em va tocar una excel•lent, amb una dona carinyosa, un home simpàtic i tres fills encantadors, David, Daniel i Hannah. David tenia dèsset anys i, contràriament al que sol ocórrer amb estos xavals, que solen passar del nou inquilí, em va acollir molt bé i es va integrar també amb el grup de valencians.
Les altres històries segurament us les imagineu: un grup d’amics inseparables, festa per la nit, un montó d’excursions, visita a The Cavern, un romanç... i sobretot, amb la promesa de que tornaríem a veure’ns a València.
Les primeres quedades a la Piràmide Musical de Nuevo Centro (atrac al riu inclós) no tinguèren continuitat i llevat d’algunes cridades esporàdiques als aniversaris o d’alguns encontres casuals, no sabíem res els uns dels altres.
Afortunadament, l’esperit d’aquells dies continua viu i algú (Jose Espí) l’ha tret del baül dels records per a airejar-lo de nou. No podia haver tingut una idea millor.
